PALLES, masturbacions, IL·LUSIONISTES i desil·lusionats.

“Les meves palles són mentals, les meves masturbacions; el camí més ràpid per aconseguir plaer.”

The Vikingrules.

El que intento és ordenar el meu armari per poder viure fora d’ell amb la “pachorra” d’un gat quan es llepa els seus genitals en públic.

L’Ambició per la consolidació tangible d’una idea és l’arma humana més potent de la història popular. L’altre extrem; el control de les masses després de generar por.

Projectar il·lusió per aconseguir fer real una visió és l’eina emocional que mou masses, ha sigut el desencadenant de molts successos de la història passada i actual.

Tot logro en que intervinc com a Viking surt d’una idea. Són palles mentals que em foten calent, on el plaer està en un futur indeterminat.

Les meves visions estan sostingudes per la il·lusió d’aconseguir-les. Són visions  projectades, personals i contextualitzades en un futur que m’estimulen emocionalment, per donar sentit a la meva existència.

La il·lusió és el pas que em falta per creuar el precipici. És el gatell que dispara el tret de sortida de la meva cursa d’accions per aconseguir la meta orgàsmica dels meus logros.

Aquesta cursa és llarga i feixuga per un Viking absent de moltes habilitats per cursar-la. M’haig de cuidar, la creuada es dura, cruel i nova per a mi. Sóc l’únic responsable d’alimentar aquella il·lusió que em va fer sortir a l’inici i que m’ha de portar a recorrer cada milla, cada pas, encara que la meta s’allunyi. No pot ser un instant, ha de ser una constant sostinguda dins la cursa.  En la cursa no m’haig de sentir sinó que haig d’estar il·lusionadament sostingut. HAIG D’ESTAR IL·LUSIONAT per no perdre el sentit final en arribar a la meta.  En aquest estat m’haig de permetre sentir i haig de permetre sentir. Sentir a la gent que rep la il·lusió que transmeto, que s’il·lusiona amb mi, que es suma i m’assisteix en la curs. Són petites empentes per seguir.

Però la polaritat de la raça humana provoca moments on em sabotejo i moments on em sabotegen. I vull fer especial menció a aquesta gent empàticament inerta.

Gent mancada d’il·lusions pròpies que juga a sabotejar la dels altres. Desil·lusionats  incapaços d’observar sense interferències la consolidació d’una fita, que ells ni tant sols han sigut capaços de pensar. Gent vulgar, amb noms intranscendents per la memòria, que jutjant les curses del altres pel sol fet de ser carreres noves, carents de models i estereotips on ells es puguin agafar. 

A tots els desil·lusionats distractors de merda que només miren la meta com a punt de partida generant EXPECTETIVES frustrants per viure una vida que no és  la seva:

Que sapigueu que us hem calat! Per molts Vikings, sou una altra empenta per recórrer una milla més i l’argument que dóna més força per celebrar amb ràbia la consolidació de la fita!

La clau Vikinga és ajudar a tots els desil·lusionats a cuidar-se i que vagin al DOCTOR especialista en ALQUIMIO-COPROFÀGIA, expert  en desil·lusionats severs, qui els ajudarà a acceptar la seva merda, a menjar-se-la, a digerir-la i després de cagar-la, a que brilli en forma d’il·lusió.

Il·lusos desil·lusionats, quant aconsegueixi la meva fita, el dit índex alçat en forma fàl·lica que veureu a la foto estarà dedicat a tots vosaltres!

MENÚ ÚNIC: “DE PRIMER: Llengua estrangera que no serveix per comunicar-nos amanides amb salsa descafeïnada...I DE SEGON: Mates caducades.”

Una vegada hi havia una ciutadana europea que era bona parlant anglès, tant era així que en la seva habitació de soltera de casa als seus pares, hi tenia penjat a la paret un diploma que així li acreditava. Un dia, sense qüestionar-s’ho, va preparar unes oposicions que algú li havia dit que s’obrien, va aprovar amb una nota que algú va dir que era més que suficient i va començar a exercir de mestre de llengua estrangera a una semi escola semi creient d’un semi bon barri de la seva semi ciutat.

I el dia va arribar, la primera classe. Segura però tensa, confiada però atenta amb les cames arquejades com Clint Eastwood en “una de l’oeste” i després de les presentacions de cortesia va començar a impartir el temari que dominava a la perfecció.

Mestre:“to be”…the catalan tanslation is “ser o estar”…

Quan de sobte, el nen Viking, sense aixecar el braç ni demanar permís, bramà:

Nen Viking: A veure senyuuu … no pot ser … El” to be” és ser? …O… el “to be” és estar? Tot no pot ser!… senyuu: …Vostè ÉS o ESTÀ fent de mestre?

Fi.

Pot ser que el final del conte sigui abrupte i pot ser que per algú, no tinguí sentit. No deixa de ser una masturbació literària de la qual me’n responsabilitzo i que em defineix. Em sento identificat, i creieu-me quan us digui, que no és amb el nen Viking.

La domesticació escolar de l’intel·lecte m’ha educat a no qüestionar el contingut i valorar el resultat. A acceptar allò que em van dir que el meu intel·lecte necessitava, independentment de l’esforç i el patiment que em suposés. Sense tenir consciència de si era aquell l’aliment, que realment nodria el meu saber.

Durant molts anys he arrossegat males digestions conceptuals que m’han portat a tenir grans incoherències personals. El meu intel·lecte volia humanitat, relació, diàleg, intercanvi, humor, creativitat, salut... Però durant molts anys vaig rebre 4’s, algun 7, notes a l’agenda, males actituds, “si segueix així suspendrà l’assignatura”, “parla molt a classe”, “només riu”, “no fa mai els deures” i de vegades, plàstica i gimnàs.

M’he menjat molts conceptes poc fets, cuits a foc ràpid, amb masses espècies que m’han provocat fortes cremors d’estómac. En alguns casos, digestions pesades que se’m repetien i em provocaven desagradables arcades i glops de bilis molt amargs.

El menú de la meva educació escolar no em va anar bé. No pels cuiners ni pels ingredients, sinó per la meva poca capacitat per acceptar-me, entendrem i per expressar al món que aquell menú no era el meu. Està molt bé aprendre de tot, però estaria millor saber què és el que volem saber. Només així, trobo el sentit a aprendre a començar a saber. Només així puc plantejar-me ensenyar.

Quants professors he tingut amb un domini espectacular de la matèria? Però quants m’han sabut transmetre la seva passió per la matèria? 


La realitat vikinga és que en aquest país, sense discriminació de gènere i jo el primer, hi ha més putes que prostitues al "Paradise". Jutjo que el món necessita mestres!



El professor és el professional que cobra per ensenyar. El mestre és l’artesà cultivat des de la passió i l’amor per allò que fa, comunicant-se desde el valor de la mestria, amb un domini únic de l’eina i de la matèria, amb un únic leitmotiv, posar al servei del món allò que la seva passió li ha donat.



Un professor i un mestre, són dos conceptes que no tenen perquè estar renyits, inclús poden estar integrats a la mateixa persona. Però un professor sempre ÉS. I un mestre no només ÉS, sinó que les seves accions el defineixen com a tal. Un mestre sempre ESTÀ siguent. Així és com inspira un mestre, en el dia a dia, en el present, actuant.  

La interpretació social del verb SER ens constitueix l’etiqueta: “si cobro per fer alguna cosa ergo SÓC ”. L’etiqueta m’identifica en el món i el sou em marca l'estatus. Aquest estatus social em genera la necessitat de TENIR per poder SER i així poder ESTAR dins els marges delimitats per les creences del nivell social en el què em trobo.

Aquesta ha sigut la bombolla vikinga que ha fet explotar el capitalisme.

Tot aquest actuar de cara a la galeria per poder aparentar ser i juntament amb la manca d’artesania, de sentit i la poca imaginació que s’ha impartit en masses cuines, ens ha portat en un punt d'inflexió que farà canviar els estàndards que fins avui eren infranquejables. És decisió nostre encaixar el guant i  apropiar-nos de la realitat per construir nous estàndards que ens portin a un pla més conscient i comfortable que la queixa en la que constantment ens enroquem.

LA MORT BÀRBARA DE TRES REIS MAGS.

La realitat inconscient d'un pare li diu al seu fill: "Els reis no existeixen, són els pares". Amb aquesta declaració, el món dels adults bàrbers, no només mata una il·lusió sinó que també pot començar ha ofegar, d'una manera silenciosa, l'essència infantil que tots hem tingut com a expressió natural.

Aquesta és una declaració més que influeix, o que pot influir, en la personalitat del nen, on el nen deixi de ser nen per començar a ser el nen que diem que ha de ser. És la primera creació conscient on el món dels adults bàrbers entren en els somnis dels nens per trencar-los des de dins. El món bàrber transmet als nens els seus judicis, les seves pors, els seus límits, les seves preocupacions, les seves creences...i aquesta transmissió va ofegant la creativitat del tot poderós somni del nen. No contents amb això, seguim reventant-ho tot per dins, com la cèl·lula cancerígena que es propaga dins la inconsciència del malalt. Els adults bàrbers, no sabem fer-ho millor. Transferim i projectem en el nen, de la manera més paternal i dolça, la nostra insatisfacció. La insatisfacció de no ser prou valents per lluitar pels nostres somnis. La realitat vikinga és que no ens aguantem ni a nosaltres mateixos i ens creiem amb el dret d'utilitzar el potencial de la vida del nen, per transferir tot allò, disfressat "d'oportunitat", oportunitats profanes per al nen però significatives per a nosaltres, per cobrir el buit interior que tenim per no haver tingut ni els collons ni el coratge de perseguir, de fer, de ser i de transmetre a la realitat els nostres somnis.

Haig de reconèixer que per un VikingSomiador republicà i lliure com un servidor, aquesta declaració: "Els reis no existeixen, són els pares" té el seu atractiu, però tot fent un exercici lògic em pregunto: "Si els reis són els pares.. i els reis no existeixen …doncs al igual que els reis, els pares tampoc existeixen."

Els pares donen la vida a nous éssers però la raça humana, va un pas més enllà, intenta resoldre les dificultats vitals dels seus fills. L'actitud dels pares humans no és l'actitud que predomina en altres espècies de la naturalesa. Tant és així, que quan un animal es val per a si mateix, la mare deixa de reconèixer-lo com a seu… Una Mare Insensible?... Pot ser sí, no ho sé… Almenys aquesta mare no pensa que la vida de la seva cria li pertany. Un acte d’amor és donar la vida a un esser nou i un acte de perversió és utilitzar la nova vida per tenir una segona oportunitat. Malauradament nosaltres fusionem els dos en una vida.

Dóna la sensació que hem sigut tan racionals que ens hem donat la volta, convertint-nos en l'especie més irracional de la Naturalesa. No sóc un Viking expert en la matèria, però apostaria una banya de cervesa, que no hi ha cap mare o pare animal que etiqueti a la seva cria com a NINI, per una aparent i demostrada falta de motivació  buscant excuses fora.

Somnio en un dia on la realitat inconscient del pare li digui al seu fill: "La corrupció política no existeix, són els pares". “La crisi no existeix, son els pares”."Les guerres no existeixen, són els pares". "Les desigualtats no existeixen, són els pares"…. Només així, essent part del problema, podrem ser la solució responsable per poder respondre de tot allò que contaminem pel sol fet d'existir. Tenim la gran sort de poder fer les coses única i exclusivament per amor.

Declaro i dedico a tots els nens barbuts i a totes les nenes que es fan pillings: "Els reis mags existeixen i tens la gran sort de ser-ne un".