Una vegada
hi havia una ciutadana europea que era bona parlant anglès, tant era així que
en la seva habitació de soltera de casa als seus pares, hi tenia penjat a la
paret un diploma que així li acreditava. Un dia, sense qüestionar-s’ho, va
preparar unes oposicions que algú li havia dit que s’obrien, va aprovar amb una
nota que algú va dir que era més que suficient i va començar a exercir de
mestre de llengua estrangera a una semi escola semi creient d’un semi bon barri
de la seva semi ciutat.
I el dia va
arribar, la primera classe. Segura però tensa, confiada però atenta amb les
cames arquejades com Clint Eastwood en “una de l’oeste” i després de les
presentacions de cortesia va començar a impartir el temari que dominava a la
perfecció.
Mestre:“to be”…the catalan tanslation is “ser o
estar”…
Quan de
sobte, el nen Viking, sense aixecar el braç ni demanar permís, bramà:
Nen Viking: A veure senyuuu … no pot ser … El” to be”
és ser? …O… el “to be” és estar? Tot no pot ser! … senyuu: …Vostè ÉS o ESTÀ fent
de mestre?
Fi.
Pot ser que
el final del conte sigui abrupte i pot ser que per algú, no tinguí sentit. No
deixa de ser una masturbació literària de la qual me’n responsabilitzo i que em
defineix. Em sento identificat, i creieu-me quan us digui, que no és amb el nen
Viking.
La
domesticació escolar de l’intel·lecte m’ha educat a no qüestionar el contingut
i valorar el resultat. A acceptar allò que em van dir que el meu intel·lecte
necessitava, independentment de l’esforç i el patiment que em suposés. Sense
tenir consciència de si era aquell l’aliment, que realment nodria el meu saber.
Durant molts
anys he arrossegat males digestions conceptuals que m’han portat a tenir grans
incoherències personals. El meu intel·lecte volia humanitat, relació, diàleg,
intercanvi, humor, creativitat, salut... Però durant molts anys vaig rebre 4’s,
algun 7, notes a l’agenda, males actituds, “si segueix així suspendrà
l’assignatura”, “parla molt a classe”, “només riu”, “no fa mai els deures” i de
vegades, plàstica i gimnàs.
M’he menjat
molts conceptes poc fets, cuits a foc ràpid, amb masses espècies que m’han
provocat fortes cremors d’estómac. En alguns casos, digestions pesades que se’m
repetien i em provocaven desagradables arcades i glops de bilis molt amargs.
El menú de la
meva educació escolar no em va anar bé. No pels cuiners ni pels ingredients,
sinó per la meva poca capacitat per acceptar-me, entendrem i per expressar al
món que aquell menú no era el meu. Està molt bé aprendre de tot, però estaria
millor saber què és el que volem saber. Només així, trobo el sentit a aprendre
a començar a saber. Només així puc plantejar-me ensenyar.
Quants
professors he tingut amb un domini espectacular de la matèria? Però quants
m’han sabut transmetre la seva passió per la matèria?
La realitat
vikinga és que en aquest país, sense discriminació de gènere i jo el primer, hi
ha més putes que prostitues al "Paradise". Jutjo que el món necessita
mestres!
El professor
és el professional que cobra per ensenyar. El mestre és l’artesà cultivat des
de la passió i l’amor per allò que fa, comunicant-se desde el valor de la
mestria, amb un domini únic de l’eina i de la matèria, amb un únic leitmotiv, posar al servei del món allò que la seva passió li ha donat.
Un professor
i un mestre, són dos conceptes que no tenen perquè estar renyits, inclús poden
estar integrats a la mateixa persona. Però un professor sempre ÉS. I un mestre
no només ÉS, sinó que les seves accions el defineixen com a tal. Un mestre
sempre ESTÀ siguent. Així és com inspira un mestre, en el dia a dia, en el
present, actuant.
La
interpretació social del verb SER ens constitueix l’etiqueta: “si cobro per fer
alguna cosa ergo SÓC ”. L’etiqueta m’identifica en el món i el sou em marca
l'estatus. Aquest estatus social em genera la necessitat de TENIR per poder SER
i així poder ESTAR dins els marges delimitats per les creences del nivell
social en el què em trobo.
Aquesta ha
sigut la bombolla vikinga que ha fet explotar el capitalisme.
Tot aquest
actuar de cara a la galeria per poder aparentar ser i juntament amb la manca
d’artesania, de sentit i la poca imaginació que s’ha impartit en masses cuines,
ens ha portat en un punt d'inflexió que farà canviar els estàndards que fins
avui eren infranquejables. És decisió nostre encaixar el guant i apropiar-nos de la realitat per construir
nous estàndards que ens portin a un pla més conscient i comfortable que la
queixa en la que constantment ens enroquem.